Añadir Viu València como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Esta vegada sí: era l’últim. Després del concert del divendres 30 d’octubre, a La Fúmiga li quedava una nit més al Roig Arena. La del dissabte 31 va ser la definitiva, la que va posar el punt final a més d’una dècada de cançons, carreteres i places convertides en festa. I per a acomiadar-se, la banda d’Alzira va tornar a allò que havia alimentat la seua manera d’entendre la música: la terra, els vincles i les ganes de celebrar junts.
El resultat va ser un concert amb esperit de festa de poble i dimensions de gran recinte. Hi va haver cançons per cantar a ple pulmó, retrobaments damunt de l’escenari i un retorn a la música tradicional que va donar al comiat un caràcter propi. La Fúmiga va fer lloc als sons i als costums amb què havia crescut.
Un últim concert contat per capítols
L’adeu va tindre una estructura narrativa. Des del vídeo d’obertura, les peces audiovisuals van anar separant els blocs de cançons i marcant els canvis de to. El concert, de dos hora i mitja, es va desplegar com una història per capítols, amb moments per a la festa, per a la memòria i per a mirar el territori del qual va nàixer el grup.
Eixes pauses van donar aire al repertori i van ajudar a conduir una nit en què cada retorn a l’escenari acostava un poc més el final. El públic sabia que, després d’esta actuació, ja no quedava una altra data per retrobar-se amb La Fúmiga.
La successió de vídeos i música va permetre recórrer el seu univers més enllà de les cançons: les celebracions populars, la vida col·lectiva i una identitat valenciana expressada des de la quotidianitat.
Una sobretaula valenciana al Roig Arena
Una de les imatges de la nit va arribar amb els músics reunits al voltant d’una taula. Durant uns minuts, el gran escenari va prendre la forma d’una sobretaula "a lo C Tangana", però a la valenciana, d’eixes en què la conversa s’allarga i algú acaba arrancant a cantar.
La interpretació de la Malaguenya de Barxeta va encaixar en eixe ambient de proximitat. La taula va traslladar al Roig Arena una escena reconeixible: compartir espai, música i temps sense pressa per alçar-se.
El bloc tradicional també va comptar amb Pep Gimeno “Botifarra”, Noèlia Llorens “Titana” i Jonatan Penalba, amb les albaes i el so de la dolçaina d’Hèctor Peropadre. Les seues intervencions van connectar el comiat amb una manera de cantar i de transmetre la cultura que continua viva.
La muixeranga, amb les seues construccions humanes, va completar eixe homenatge a la terra. En una nit de grans dimensions, la força de la imatge va estar en el gest col·lectiu: persones que es van sostindre les unes a les altres per alçar-se.
Les veus que van compartir el camí
La Fúmiga tampoc va voler recórrer a soles els diferents capítols. Samantha i Panxo, de Zoo, van ser algunes de les veus que van compartir escenari amb el grup en esta última nit.
Les col·laboracions van fer visible la xarxa de complicitats construïda al llarg dels anys. El comiat va reunir artistes amb trajectòries diferents, vinculats a una escena que ha portat la música en valencià a nous públics i escenaris.
Enmig de la celebració també hi va haver espai per a recordar que la música de La Fúmiga havia format part de la vida de molta gent: de les festes, dels viatges, de les amistats i dels moments que acaben units a una cançó.
La reivindicació també va tindre el seu capítol
La mirada al territori va incloure una part de denúncia. Una de les peces audiovisuals va recollir imatges de mobilització de la societat valenciana, amb referències a qüestions com l’habitatge, l’educació o la dana d'octubre de 2024.
La reivindicació va aparéixer integrada en el relat del concert, sense ocupar-lo per complet. Va recordar la capacitat d’organitzar-se i d’eixir al carrer d’una societat que, durant la nit, també es va reconéixer en la seua música i en les seues tradicions.
Eixa combinació va definir el to de l’actuació: festa, consciència i arrels van compartir espai, amb la música com a fil conductor.
L’últim dels últims
Els concerts del 30 i el 31 d’octubre al Roig Arena, amb les entrades exhaurides, van culminar el comiat de La Fúmiga. Però el dissabte va tindre una càrrega pròpia: era l’última oportunitat de veure la banda d’Alzira damunt d’un escenari.
Per a tancar el camí, el grup va reunir moltes de les coses que explicaven d’on venia: els instruments, les veus amigues, el cant tradicional, la taula compartida i la festa entesa com un lloc de trobada.
El títol del comiat, Tot s’acaba, es va complir al Roig Arena. La Fúmiga va acabar la seua trajectòria en directe amb una última celebració a la valenciana, envoltada de la música i de la gent que li havien donat sentit.