Ir al contenido principal

‘Calle de los Ángeles’: la sàtira sobre l’especulació immobiliària rodada a El Cabanyal

Silvia Rey Canudo converteix una experiència autobiogràfica en una autoficció d’humor negre sobre el mercat immobiliari, amb veïns del barri com a intèrprets

Hugo Moreno
La directora Silvia Rey Canudo, amb part de l’equip i diversos veïns d’El Cabanyal que participen en ‘Calle de los Ángeles’, a la Mostra de València-Cinema del Mediterrani.
La directora Silvia Rey Canudo, amb part de l’equip i diversos veïns d’El Cabanyal que participen en ‘Calle de los Ángeles’, a la Mostra de València-Cinema del Mediterrani.

Añadir Viu València como fuente preferida de Google de forma gratuita.

Activar ahora

Una compra immobiliària que es converteix en trampa. Eixa és la premissa de ‘Calle de los Ángeles’, la pel·lícula de Silvia Rey Canudo que competeix a la Secció Oficial de la 41 Mostra de València-Cinema del Mediterrani. Rodada íntegrament en escenaris reals d’El Cabanyal, parteix d’una experiència autobiogràfica de la seua directora per a construir un retrat incòmode i mordaç de les contradiccions de la gentrificació.

“Des que vaig començar, vaig dir: ací hi ha peli”, ha confessat la cineasta en la roda de premsa, en la qual ha estat acompanyada per part de l’equip i per diversos veïns del barri que participen en el film.

Un edifici sense rehabilitar al carrer dels Àngels

La història se situa en 2022, el tercer any de la pandèmia, al número 68 del carrer dels Àngels, l’únic edifici de la zona que continua sense rehabilitar i on la mateixa directora té casa. Allí arriba Silvia, una dona de classe acomodada que, després de viure diversos anys a Mèxic, creu haver-ho vist tot. Després de disset anys estalviant amb la seua parella, Joao, per a una hipoteca, decideix invertir els seus estalvis en un pis en ruïnes els últims inquilins del qual van morir de sobredosi.

El que pareix una oportunitat es converteix en una trampa. Els problemes administratius, les dificultats per a rehabilitar l’immoble i els conflictes amb els veïns desencadenen una guerra freda de convivència i burocràcia. La protagonista arriba a debatre’s entre avisar o no els bombers i convertir-se en còmplice d’un homicidi imprudent.

A l’edifici conviuen una família inversora, un home amb esquizofrènia i una dona en situació d’extrema vulnerabilitat. A través d’aquest microcosmos, Rey construeix una sàtira sobre la cursa especulativa que qüestiona les fronteres entre els qui transformen els barris i els qui en patixen les conseqüències, sense deixar d’interrogar-se sobre les seues pròpies contradiccions.

“Fa deu anys vaig trobar el pis dels meus somnis, o l’únic que podia permetre’m, però en un entorn que estava molt lluny de ser idíl·lic”, explica la directora.

Humor negre sense burla

Trobar el to va ser, segons la cineasta, el més difícil: “Irònic i d’humor negre, però alhora sense ser una burla per a res. Al final és un homenatge al barri”. Les primeres reaccions dels veïns, de diferents colors polítics, li confirmen que se senten reflectits.

“Volia ser realista i sincera encara que fóra incòmode. Si anem a idealitzar la gent i el que passa als nostres barris, no té cap interés”, ha defés. Per a no salvar-se a si mateixa, va triar que la veu en off fóra d’una altra persona: “Si era jo, em cuidava; si era algú de fora, podia ficar-me canya”. Una autoironia que considera “molt valenciana, murciana, de la Mediterrània: ens riem molt de les nostres desgràcies”.

Intèrprets trets del carrer

La idea inicial era donar més veu als veïns, gitanos, romanesos i de tota condició, que la van rebre “amb molta curiositat”. Però, després de publicar-se una foto del projecte en la premsa local, un veí que venia droga al carrer va vetar el rodatge en aquella zona i la pel·lícula va girar cap a la ficció.

Al càsting no va acudir ningú i, quan el director de producció va proposar recórrer a escoles d’interpretació, Rey s’hi va negar: “Estem en 2022, no pots posar gent a fer de gitano o de yonqui. Ha de ser la mateixa gent”. L’equip va eixir a buscar intèrprets pels carrers del barri, amb un resultat del qual es declara “superorgullosa”.

La música també va nàixer de la necessitat. El muntatge inicial utilitzava chicha peruana i música exòtica sense drets, i la compositora va proposar una solució: “Vinga, anem a fer cúmbia”. Una banda sonora que, segons la directora, “li dona eixe humor que saps que no és seriós”.

Deu anys per a entendre l’habitatge

La pel·lícula enllaça també amb Lorca, el poble de la directora, on després del terratrèmol la idea era reconstruir i on hui tampoc no és fàcil trobar casa. Rey reconeix que la seua lectura ha canviat: “Fa deu anys pensava que era una gentrificadora amateur”.

Va ser al mercat d’IDFA on una professional li va canviar el relat: “Em va dir: tu no estàs parlant de gentrificació, sinó de la caiguda de l’Estat del benestar”. Hui, separada, reivindica aquell pis com la seua única seguretat, com “moltes dones de la meua generació, que no tindrem ni jubilació”. I adverteix del cercle viciós: “Si tu estàs pagant una barbaritat, has de cobrar una barbaritat a l’altre, i així tots en escala”.

Per això, conclou, el més interessant de la pel·lícula “és que conta fets sense intentar donar explicacions; l’explicació us la podeu anar donant els altres”.

La directora

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universidad Complutense de Madrid i formada en el Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, Silvia Rey Canudo va ser nominada al Goya per ‘Wan Xia. La última luz del atardecer’.

‘Calle de los Ángeles’, produïda per Limbus Filmak, ha passat per espais professionals com D’A Film Lab Barcelonai FIDBA Link, on va obtindre el Premi À Punt, i per València Film Afers, el fòrum de coproducció de la Mostra.

Sobre el autor

Hugo Moreno
Hugo Moreno
Ver biografía
Lo más leído